Ara que les nostres cases perillen en mans de fons voltor, ara que les nostres pàtries es cremen, necessitem poder fer dialogar les nostres nostàlgies sense reduir-les al programa de Donald Trump o a la música de Bad Bunny
A mitjans de gener es popularitzava a les xarxes un nou contingut, amb l’excusa d’una cançó del nou àlbum de Bad Bunny: Debí tirar más fotos ens convidava a recordar tot allò que hem perdut, o que ens és absent, en un format de vídeos juxtaposats de poca duració. Es tractava, per tant, de l’enèsima campanya de màrqueting d’un nou producte musical, amb els seus propis formats i noves coreografies, aquest cop amb un tint d’enyor per la terra natal; el que els francesos de fa segles anomenarien maladie du pays.
Al mateix temps, quilòmetres més amunt en el mateix continent, el nou president americà, Donald Trump, anunciava que amb ell comença una nova «edat d’or» per als Estats Units. Desfeia els consensos de l’anterior legislatura a cop de decret presidencial, i deixava el camp polític preparat per començar un món nou. Per molts analistes, aquest món s’assemblava perillosament als fantasmes del passat més pregon, i caigueren ja les primeres acusacions: nostàlgia, nostàlgia, nostàlgia.
És interessant que totes dues manifestacions d’aquest sentiment hagin aparegut al mateix temps, però s’assemblin tan poc. Fa més de vint anys que una exiliada russa a Boston, Svetlana Boym, escrigué El futur de la nostàlgia, probablement l’obra que més ha influït en la comprensió actual d’aquest sentiment. Boym presentà dues categories nostàlgiques: una de tendència restauradora i una altra de reflexiva. La nostàlgia restauradora posaria l’èmfasi en el nostos, el retorn a la llar, i caracteritzaria aquelles propostes que demanen una reconstrucció d’allò perdut, un ressorgiment des de la identificació clara i sòlida. Aquesta primera tendència caracteritzaria les renaixences nacionals, però, exacerbada, també resultaria molt útil a l’extrema dreta. La segona tendència, en canvi, seria la nostàlgia reflexiva, que ubica el pes en l’algia, en la pèrdua, en el dolor, en el procés imperfecte de la rememoració. No es tracta, doncs, de recuperar una veritat que ens identificava, sinó de perdre’ns en el que el pas del temps n’ha anat fent: enamorar-se de la distància que ens separa de l’ideal i que ens permet imaginar-lo.
Pensar en dicotomies ens atrau sobretot perquè és còmode. Encara que l’autora restringís l’ús d’aquestes categories només com a tendències generals, han acabat transfigurades en categories absolutes que omplen de seguretat els analistes contemporanis. Sembla tan fàcil separar les nostàlgies virtuoses de les obscenes! Així, seria fàcil atribuir al projecte de Trump una nostàlgia de tendència «restauradora», que emfatitza l’again, el retorn a una grandiositat perduda. Igualment, podríem atorgar senzillament el títol de nostàlgia «reflexiva» als laments del cantant porto-riqueny que es dol pel seu passat a l’illa, i per com els canvis socioeconòmics dels últims anys amenacen la seva identitat.
Alguns dirien que el disc de Bad Bunny només ens brinda un pastitx d’estampes passades; en realitat, hi trobem un interès, sobretot, en la idea de casa i el seu difícil record. Els crítics de la globalització ja fa dècades que avisen que, en un món on ens podem sentir a tot arreu com a casa, cada vegada ens sentim més a la intempèrie. El temps passa i veiem que al nostre país la metàfora es literalitza. ¿Quina casa és la que la nostàlgia anhela entre els plecs del record? ¿Quina és la llar que s’amaga tan lluny, i tan endins? L’enyor ens obliga a enfrontar-nos amb el que tota casa té, és a dir, els seus fantasmes. La nostàlgia ens revela les ficcions que ens construeixen: la llar, l’origen, el record.
Semblaria, ara, que un artista milionari que té, com a mínim, cinc residències en dos continents diferents, escriu una elegia a la llar perduda. El president del país més poderós del món, que ha estat arrel per a desarrelats des de fa més de dos segles, reclama retornar-lo a la llar original, reconstruir una casa «més autèntica» —però el que vol dir, en realitat, és «més petita». Al mateix temps, i si els pitjors auguris s’acompleixen, per les seves decisions milers de persones hauran de deixar les seves cases a la Franja de Gaza; als Estats Units, ja hi ha centenars d’exiliats que seran forçats, paradoxalment, a retornar a un país que no els pot ser llar, sinó més fam i violència —i que per això l’abandonaren fa tants anys. ¿És la nostàlgia la que està causant totes aquestes dramàtiques decisions, com diuen els periodistes, o són, en canvi, aquestes polítiques les que causaran molta més nostàlgia? Com sempre, els nostàlgics no seran pas els reaccionaris contemporanis, sinó els desposseïts de sempre —de la seva terra, de les seves vides i de les seves memòries.
La nostra actualitat nega ja tot discurs que afirmi que la història s’ha acabat, que el món globalitzat s’ha tornat homogeni, que la reflexió, més que l’acció, és l’únic que ens queda. Contra tota simplificació del debat sobre la nostàlgia, cal defensar que no n’hi ha una de bona i una altra de dolenta. Seria massa fàcil. Hi ha, en canvi, moltes maneres d’imaginar el passat —en realitat, no se’ns permet recordar d’altra manera. La nostàlgia és només un relat específic que mostra un malestar cap al present, moltes ganes de futur i una rememoració conscient —i idealitzada, perquè no?— del que s’ha anat deixant enrere. Si continuem titllant els reaccionaris de nostàlgics, els regalarem un altre terme que necessitem com mai: ara que les nostres llars perillen en mans de fons voltor, ara que les nostres pàtries es cremen o queden destrossades per l’aigua, ara que els nostres passats queden reduïts al clixé, necessitem com mai posseir les nostres nostàlgies i fer-les dialogar. No podem deixar que el discurs de l’extrema dreta ni el trend de Tiktok en dibuixin els límits i els continguts.
Mentre alguns semblen menysprear la nostàlgia, altres continuen imaginant futurs contra nosaltres, o sense nosaltres. Ens assenyalen, amb la mà alçada, una casa autèntica, però tots sabem que una casa és més el que volíem que fos que el que arribarà a ser mai. Si no reclamem la nostàlgia, perdem capacitat de crítica al nostre present. No podrem preguntar-nos pels futurs anteriors, ni per les oportunitats perdudes; ni per si les nostres cases, en realitat, han arribat mai a ser cases d’algú.